Puc parlar de mi a les meves històries?
El problema no és si pots, sinó si t’hi atreveixes.
Pregunta absurda número 1: Puc parlar de mi a les meves històries?
Resposta curta: Sí. Clar que sí. Faltaria més.
Resposta llarga: Obvietat no vol dir facilitat.
El problema no és si pots, sinó si t’hi atreveixes. Perquè una cosa és posar el teu gust per les croquetes al personatge principal, i una altra és despullar-hi el teu cor trencat de fa tres estius.
Moltes vegades pensem que la nostra vida és massa… “normal”. I ens posem a inventar grans odissees amb personatges que tenen 36 amants, 12 addiccions i una vida interior tan intensa que sembla el tràiler d'una sèrie de HBO.
Però aquí ve el truc:
Als lectors no els interessa què t’ha passat, sinó com ho expliques.
El que emociona no és la mida del drama, sinó la veritat amb què l’expliques.
"El que és personal és universal."
— Gloria Anzaldúa
Quan parles del teu dolor autèntic, de la teva vergonya més fonda o d’aquella vegada que vas pensar “no puc més”, toques un lloc que tots tenim, però que no tots ens atrevim a mirar. I això, amics i amigues, és or literari.
Ara bé, si vols posar màscares, cap problema.
Escriu des del punt de vista d’una dona del segle XIX, d’un nen de l’Anatòlia o d’un pop galàctic amb problemes d’autoestima. Però sàpigues que, si ho fas bé, hi haurà una part teva amagada allà dins. Sempre.
El meu consell?
Ja que no saps si el teu llibre et farà ric, almenys que t’estalviï teràpia.
No et quedis a la superfície: aprofita allò que t’ha remogut de veritat.
Aquell moment que amagues fins i tot al teu millor amic.
Aquella escena que, quan la recordes, et fa dir: "Encara ara em costa."
Perquè si tu tremoles quan ho escrius, hi ha moltes probabilitats que algú tremoli quan ho llegeixi.
La recomanació literària de la setmana: La vida material de Marguerite Duras, o com escriure des del ventre
“El que no s’escriu, no existeix.” Marguerite Duras
Què explica
La vida material no és una novel·la, però tampoc un assaig convencional. És una conversa llarga, íntima, gairebé improvisada, on Duras parla d’escriure, de la maternitat, del feminisme, de l’amor, de l’alcohol, del desig, del dolor i de la política... És un llibre de pensament cru, despullat, que sembla escrit mentre es pensa. Un llibre que et remou i remou les estructures internes de la creació.
Per què el recomano
Perquè no és un llibre amable, però sí necessari. Duras escriu com si les paraules li sagnessin, sense filtres, i en fa literatura. Llegir-la és com obrir una finestra a una ment poderosa i desbordant. Et pot incomodar, et pot emocionar, però mai et deixarà indiferent. Ideal per qui vulgui llegir una dona que no s’ha volgut callar res, ni tan sols el que fa nosa.
Frase destacada
«Un home i una dona són coses diferents. La maternitat no és la paternitat. En la maternitat la dona deixa el seu cos al fill, als fills, s'estan damunt d'ella com dalt d'un turó, com en un jardí, se la mengen, li donen cops, hi dormen i ella es deixa devorar i de vegades dorm mentre ells s'estan sobre el seu cos.
Res d'això no es produirà amb la paternitat.»
Ideal per a...
Lectors que busquen una veu radicalment honesta. Per a escriptores i escriptors que volen escriure amb les entranyes. I per a qualsevol dona que hagi sentit alguna vegada que el seu desig, la seva tristesa o la seva força no tenien lloc.
Si t’ho vas perdre: L’escola inclusiva, a 30 Minuts.
Les queixes de famílies i docents: S'aplica realment el model d'escola inclusiva a Catalunya? Un reportatge de Carla Gracia i Albert Folk.
